Guió teatral: Cadàvers

Cadàvers

Guió teatral

26/02/2009

Jordina Francès de Mas

*Si és possible, m’agradaria que aquest guió teatral es llegís escoltant la banda sonora de la pel·lícula El Perfum i, si no és demanar molt, una nit de tempesta.

GUIÓ TEATRAL: Cadàvers


Tema: suspens, intriga, assassinats, sarcasme, ironia, humor negre, reflexions i conclusions personals.


Personatges:
Aker Kissinger (nen) i Aken Kissinger (nena). Bessons d’uns quatre anys. Actualment viuen en un orfenat dels afores de Fürth (Alemanya), però primer van estar en un orfenat de prop de Gant, a Gentbrugge (Bèlgica). El seu passat és obscur i misteriós. Són superdotats i molt madurs (intel·lectualment parlant, és clar). Estan a punt de ser adoptats per la família Eisenhower i, amb Damon, comparteixen, alhora que amaguen, un secret.

Charon Spreckels. Noia jove i assenyada amb molt de caràcter. Els seus pares van morir quan tan sols tenia set anys en circumstàncies força estranyes, coincidint, aproximadament, amb l’arribada al poble de la família Eisenhower; i, ara, viu amb el seu avi, Shiva Spreckels, cap de policia, ja que no té més família. Els seus recursos econòmics són escassos i treballa a l’orfenat de Fürth.

Damon o Donn Eisenhower. Noi jove, molt intel·ligent i un pèl arrogant. Té un caminar elegant però un aspecte atuït, tot i que la seva mirada és penetrat i plena de fervor. És el fill polític del senyor i la senyora Eisenhower (Erlik i Veles). La seva àvia és la senyora Rudra Schlesinger, amb la qual comparteix un secret. És l’hereu de totes les fortunes i riqueses que actualment pertanyen a la seva mare i a la seva àvia. Té una relació força hostil amb el seu pare, el vincle amb la seva mare és inquietant i, amb la seva àvia, hi té un molt bo i secreta lligam. No treballa però té molts estudis i títols.

Erlik Eisenhower. Home de mitjana edat, casat amb Veles Schlesinger, hereva de la seva família. És avariciós i tan sols aspira a la fortuna de la família Schlesinger. Treballa en un banc de prestigi i té molt mala relació amb Damon, Veles i Rudra. No rep ni un cèntim de la fortuna de la seva muller (ni en mort ni en vida). És tres anys més jove que la seva esposa.

Veles Schlesinger (o Eisenhower). Dona de mitjana edat, casada amb Erlik Eisenhower. És rica i capriciosa. És més intel·ligent del que sembla. És la filla de Rudra, i el seu fill polític és en Damon. Desconeix el veritable secret que amaguen la seva mare, el seu fill i els bessons però l’intueix.

Shiva Spreckels. Home d’edat avançada. És el cap de policia del poble de Fürth i l’avi de Charon. Viu amb la seva néta. És de caràcter força tranquil però una mica obstinat. És molt bona persona, però els seus recursos econòmics són escassos.

Rudra Schlesinger. Dona força gran que posseeix grans riqueses. És la mare de Veles i l’àvia d’en Damon. Està internada al sanatori de Saint Pol des de fa uns quants anys per causes desconegudes però relacionades amb Damon i els bessons orfes. Confia molt en el seu únic nét.


Temps: present.


Espai: quatre espais diferents: orfenat als afores de Fürth, sanatori Saint Pol, casa que comparteixen Charon i Shiva, i residència de la família Eisenhower.


Resum de l’argument:
La família Eisenhower Schlesinger, de gran prestigi i influència, es disposa a adoptar uns bessons orfes a l’orfenat de Fürth. Charon, la noia que duu a terme els tràmits de l’adopció, es malfia de la família i, gràcies a l’ajut que li proporciona el seu avi, cap de policia, descobreix els secrets més ocults que embolcallen aquesta família i, curiosament, també als orfes. Però, al cap d’escasses hores, tant ella com el seu avi són silenciats per Damon, Rudra i els bessons. Quin és el secret que amaguen?

PRIMER ACTE
PRIMERA ESCENA
Sala de visites d’un orfenat als afores de la ciutat de Fürth, Alemanya. L’habitació, amb unes parets que havien estat blanques, ara brutes i amb humitats als baixos, queda il·luminada per la poca claror que entra per una finestra menuda, rodona com un ull de bou, de la cara nord de l’habitació, al fons; i per una làmpada que penja d’un sol cable pelat i esfilagarsat del sostre i que, de tant en tant, fa pampallugues. A l’esquerra, a primer terme, dos germans bessons d’uns quatre anys, nen i nena, es miren fixament als ulls; uns metres més enrere, una porta blanca de fullola una mica bufada. A mà dreta, un arxivador metàl·lic, cada calaix del qual està marcat amb una gran lletra majúscula de color negre. El de dalt de tot a l’esquerra, amb una gran “A” negra davant, és obert, de manera que se’n veuen els fitxers de l’interior. Al costat dret de l’arxivador, enganxat a la paret amb una xinxeta, hi ha un calendari d’una ONG obert pel mes de febrer. Al fons, sota la finestra rodona, un escriptori una mica atrotinat ple de fulls. Darreea hi ha una noia jove, d’uns 20 anys, de mirada severa, freda i analitzadora. Parla amb una parella adulta, d’uns 47 anys ell i d’uns 50 ella. En un racó, reposen dues petites maletes apedaçades de color gos com fuig.
CHARON: (Amb certa desconfiança) De tota manera, crec que és una mica precipitat...
VELES: (Indignada) Precipitat diu?! Sents Erlik?! Aquesta noia diu que és precipitat! Després d’un any i mig de paperassa absurda!
ERLIK: No t’esveris, reina... Si la noia creu que és el millor per als nens... Potser sí que cal que ens esperem uns quants dies més...
Davant a l’esquerra, els bessons, sense deixar de mirar-se l’un a l’altre, somriuen sinistrament.
VELES: Tu també?! (Aixecant-se) Oh! No et suporto! (Marxa de l’habitació, tancant amb força la porta rere seu).
ERLIK: Em sap greu senyoreta. Charon, oi?
CHARON: Sí. I, digui’m senyor Eisenhower, és freqüent aquesta actitud en la seva dona?
ERLIK: (Es posa a riure) Freqüent diu? (Tutejant) Mira maca, fa més de vint anys que l’aguanto i t’asseguro que és més que freqüent! (Torna a riure)
CHARON: (Mentre escriu anotacions en una llibreta) Ja ho sap, senyor Eisenhower, que per aconseguir la tutela d’aquests dos infants el més aviat possible, aquest comportament improcedent pot suposar un problema?
ERLIK: Millor.
CHARON: Perdoni?
ERLIK: Tu, nena, ets una mica aturadeta, oi? El millor per a tothom és que l’adopció d’aquests marrecs no tiri endavant. Al cap i a la fi, és un altre antull de la meva dona. D’aquí a uns mesos ja ni se’ls mirarà... A més, així som menys a repartir... Aquella bruixa encara els hagués deixat tota l’herència a ells per tal que jo no en veiés ni un cèntim... (Enrabiant-se de sobte) Quan hi penso! Doncs sí, joveneta, la molt porca està “forrada” fins al cap de munt! I, en lloc de compartir les seves riqueses amb mi, el seu marit... Ja ho veus! És que ni matar-la no em serviria de res! No he vist ni un euro de la seva fortuna en vida, ni en veuré cap un cop morta! Creus que és normal que en comptes de deixar en herència el seu capital al seu marit el deixi a la seva mare, que és com un vegetal, que ja està més morta que viva, que no hi toca i que la “palmarà” molt abans que ella es mori?! I per si això fos poc, si la vella es mor abans, ho deixa tot en mans del sonso recargolat del meu fill! (Remuga per a ell) Mala pècora!
Charon no el mira, mentre Erlik parla va escrivint tot d’ anotacions a la seva llibreta. En veure que l’home ha acabat les seves explicacions, alça els ulls i se’l mira de fit a fit.
CHARON: (Indiferent) Ha dit que té un fill.
ERLIK: Bé, si se’n pot dir així...
CHARON: (Ignorant el comentari) Seria convenient que tant jo com els nens el poguéssim conèixer el més aviat possible.
ERLIK: Tsk, no sé per què. Bé, de tota manera em sembla que ja tenia pensat venir a veure els orfes aquest vespre.
CHARON: Perfecte. (Segueix anotant coses)
ERLIK: (Després d’un silenci prolongat i veient l’actitud de Charon) Ehem, d’això... hem acabat?
CHARON: (Sense mirar-se’l) Sí, per avui és tot. Passi-ho bé.
ERLIK: (Aixecant-se, amb menyspreu) Ets l’alegria personificada, eh, nena?! (Mentre surt per la porta, remugant) Igualeta que el meu fill! Tsk, imbècils impertinents!
Fosc.

SEGONA ESCENA
Sala de visites. Charon treballa rere l’escriptori. El calaix de l’arxivador que correspon a la lletra “A” continua obert. Els nens continuen mirant-se als ulls, d’una manera inquietant, com si mantinguessin una conversa muda. Charon ja hi està acostumada, però tot i així, de tant en tant, dóna curtes llambregades als bessons, amb cert recel. Per la finestreta rodona entra molt poca llum, tènue, de capvespre. Truquen a la porta.
CHARON: Endavant.
Entra un noi d’uns 20 anys de posat un pèl arrogant, amb una mirada intel·ligent però alhora absent. Tot i que va molt ben vestit i té un caminar elegant, té un aspecte una mica malaltís ja que fa ulleres, té el cutis lletós i unes faccions anèmiques. Hi ha un llarg silenci. El noi no mira la cara de la noia, de seguida es fixa en els nens i hi concentra tota la seva atenció.
CHARON: Vostè deu ser el fill del senyor i la senyora Eisenhower.
DONN: (Encara sense mirar-se-la) La veritat és que no ho he volgut comprovar mai, per tant, això és cert tan sols si parlem des d’un punt de vista polític.
CHARON: És clar. I vostè es diu...?
DONN: Donn.
Els bessons somriuen cínicament.
CHARON: Necessito saber el seu nom complet, sense diminutius. És estrany, però el seu nom no apareixia al llibre de família que els seus pares em van entregar...
DONN: (Encara mirant als infants) Damon Angus Eisenhower Schlesinger.
De sobte, els nens perden el contacte visual i es miren en Damon de fit a fit i li dediquen un somriure angelical.
CHARON: (Dissimulant la sorpresa que li ha provocat la reacció dels nens) Bé, com és obvi, deu haver vingut a conèixer els seus futurs germans...
DONN: (riu) Sí, políticament parlant.
CHARON: És clar. (Als nens, que ara tornen a mirar-se). Aker, Aken, presenteu-vos al senyor.
Els nens ni se la miren, però s’aixequen àgilment i s’encaren a Damon.
AKER I AKEN: Encantats de conèixer-lo senyor Damon Angus Eisenhower Schlesinger.
AKER: Sóc l’Aker Kissinger, i ella és la meva germana, l’Aken Kissinger.
DONN: Molt de gust.
CHARON: (Confosa) Kissinger? Però si sou orfes! Des de quan...? Als informes no hi diu res de... (Ràpidament es dirigeix cap a l’escriptori i, nerviosa, comença a remenar paperassa).
Ni en Damon ni els bessons li presten gaire atenció.
DONN: Digui’m, senyoreta Spreckels, podria ser tant amable de dir-me quin és el coeficient intel·lectual d’aquests infants? Em pot facilitar aquesta informació o li està prohibit, potser?
CHARON: (Estupefacta) Com... Com sap que... Com ho ha sabut?
DONN: Saber el què? Si us plau, senyoreta, no tinc temps per perdre amb vostè. Pot respondre la meva pregunta o no?
CHARON: (Desconcertada, sense saber què respondre) És que... quan...
DONN: Deixi-ho córrer. Ja veig que l’he posat en un compromís. Ha estat mala idea preguntar-li-ho a vostè. (Mira als bessons)
AKER: Cent cinquanta-dos.
AKEN: Cent cinquanta-sis.
DONN: Perfecte.
CHARON: (Nerviosa) Però no ha de patir, no serà cap problema en absolut.
DONN: I tant que no.
CHARON: És un detall sense importància...
Donn li fa una mala mirada però de seguida torna a posar un posat tranquil i despreocupat.
DONN: És clar...
CHARON: (Més calmada) És que... en realitat, això no ho hauria de saber... No ens està permès donar aquest tipus d’informacions abans de l’adopció, per si influeix en la decisió dels pares...
DONN: No s’ha de preocupar. Com ha dit abans vostè mateixa, aquestes criatures, són els meus germans, ara.
CHARON: (Alleujada) Així ho espero. (Posant-se nerviosa altre cop) Però, vol dir que als seus pares també els semblarà bé?
DONN: La seva opinió no compta, perquè és el meu regal.
Damon, Aker i Aken somriuen. Charon, desconcertada i sense entendre res, fa uns ulls com unes taronges. Fosc.

TERCERA ESCENA
Charon, rere l’escriptori, té el cap entre les mans i s’estira els cabells. Per la finestreta rodona ja no entra gens de llum, és negra nit. A fora, plou. Els bessons, davant, a mà esquerra, juguen a escacs, sense mirar el taulell de joc, però, ja que continuen mirant-se fixament als ulls mentre van movent fitxes. Semblen animats, divertits; però rere l’inofensiu joc, s’hi amaga alguna cosa més. Charon aixeca el cap i es prem les temples amb les puntes dels dits.
CHARON: No entenc res...
Charon, com si volgués oblidar el que ha vist i sentit, es posa a feinejar. De sobte, se senten passes a l’altre banda de la porta i, aquesta, s’obre d’una revolada, topant amb estrèpit contra la paret. Apareix la senyora Veles amb posat decidit.
VELES: Vinc a endur-me els meus fills!
CHARON: (Sense alterar-se) Em temo que no podrà ser.
VELES: I per què no?! Em pensava que ja havíem acabat tota la paperassa!
CHARON: (Encara sense aixecar la vista de l’escriptori) Parlant de paper... Se’ls endurà així o potser prefereix que els hi emboliqui? (Li llança un rotlle de paper d’embalar)
VELES: Es pot saber què fa?! De què em parla!?
CHARON: Que de què li parlo?! Quina cara!
VELES: No entenc res. Pot explicar-se, si és tan amable, senyoreta?
CHARON: (Molt enfurismada) Oh, i tant que puc! Fa unes hores s’ha presentat el seu fill aquí i, com qui no vol la cosa, ha dit que aquests nens eren el seu regal!
VELES: El seu regal? Què s’empatolla?
CHARON: Que què m’empatollo? Si no em creu, pregunti-ho al seu fill! Jo no m’invento les coses! Sé el que he sentit i el que he vist! El seu fill ha dit que eren el seu regal i se’ls mirava com... com si...
VELES: (De sobte, amb terror) Com si li pertanyessin... (Es queda amb un posat i mirada absents i li cau la bossa a terra)
CHARON: Exacte! Però no és tan sols això, era com si, com si els nens fossin el sopar més suculent del món o, més ben dit, com... no sé com dir-ho, però sé que no era normal! A més, als nens, semblava que els feia feliç la idea que fos concretament el seu fill Damon qui els acollís, com si l’haguessin cercat durant anys! Però, què dic?! Desvariejo! Si només en tenen quatre d’anys! I tan sols fa uns mesos que són en aquest orfenat! (Torna a posar la cara entre les mans) No entenc res...
VELES: (Encara amb la mirada perduda) Però prou temps perquè s’hagi adonat que aquests nens són diferents de la resta, oi?
CHARON: (Aixecant el cap, sorpresa) Sí!
VELES: (Absorta) És clar, era això... Els desitjava... (Es veu un llamp i després se sent un tro eixordador) Què ingènua! I jo... I jo, com una imbècil, li serveixo en safata... Merda. Quina badada. Ara ja és massa tard... Diu que els ha vingut a veure aquest vespre, oi?
CHARON: Sí. Però què...?
VELES: (Tallant-la) I dius que fa poc temps que són en aquest orfenat?
CHARON: Sí, bé, relativament poc, fa gairebé nou mesos que van arribar.
VELES: I d’on venien?
CHARON: Em sembla recordar que venien de prop de Bruges. (Ho busca nerviosament al fitxer que té al davant) Sí, l’orfenat era als afores de Gant, a Gentbrugge.
VELES: (Es mira els bessons, que feien cas omís de la conversa, amb severitat i recull la bossa de terra.) Merda! (Surt a pas decidit per la porta)
Charon es queda amb els ulls oberts i esfereïts mirant el fitxer dels bessons. Fosc. Un focus queda obert il·luminant els bessons i el tauler d’escacs. Continuen mirant-se als ulls. Al tauler només queden els dos reis. A la banda de l’Aker, el rei blanc; i a la de l’Aken, el negre. Somriuen. Cau un llamp i després se sent el tro. Els dos nens, a la vegada, tomben el seu rei. Fosc.


SEGON ACTE
PRIMERA ESCENA
A casa de Charon i el seu avi. La noia va amb roba i bata d’estar per casa. Porta uns mitjons gruixuts i està asseguda al sofà, amb els genolls al pit. Fa cara de cansada, amb una mà aguanta la pastanaga que rosega i, amb l’altra, marca un número de telèfon i es posa l’auricular a l’orella.
CHARON: Amb el senyor Spreckels, cap de policia, si us plau. Gràcies, espero. Hola avi. (Amb to de disculpa) Sí, ja ho sé, però és urgent... (Resignada) D’acord, ja en parlem quan tornis. Pensava fer sopa. D’acord, adéu. Sí, fins després, i no arribis tard.
Es calça les sabatilles i es posa a fer el sopar. Fosc.

SEGONA ESCENA
A casa de Charon i el seu avi Shiva. La taula ja està parada, amb dos plats de sopa a punt. La noia, una mica impacient, mira el rellotge. Se senten passes a fora.
CHARON: (Remuga) Per fi!
Entra per la porta, a mà dreta, l’avi de la Charon, el senyor Shiva, cap de policia, d’uns 61 anys. Es desabriga, es treu l’arma i la penja. Té un caminar una mica pesat i va una mica encongit per l’edat. Tot i així se’l veu un home fort.
SHIVA: Hola maca.
CHARON: (Una mica empipada) Ja era hora! Em sembla recordar que t’havia dit que no fessis tard. Malaguanyada sopa, ja és freda...
SHIVA: No pateixis Charon.
CHARON: No, si no pateixo, però un altre dia et faré amanida.
SHIVA: Amanida a ple hivern?!
CHARON: T’ho tindràs ben merescut, per fer tard!
(Es posen a riure tots dos)
CHARON: I què, com ha anat el dia, senyor cap de policia?
SHIVA: Força bé, no em puc queixar. (Bromejant) Tret que, quan estava a punt d’agafar el son, la meva néta m’ha trucat a la feina! (Riu, però en veure que ella no ho fa pregunta:) Què és el que era tan urgent reina?
CHARON: (Dubtant uns instants) Avi, què en saps de la família Eisenhower?
SHIVA: Eisenhower dius? Mmm... Per què ho preguntes?
CHARON: (Impacient en veure que en sap alguna cosa) En saps res o no?
SHIVA: Bé, doncs, van arribar aquí deu fer uns... tretze anys. Unes setmanes abans que morissin els teus pares. Em sembla recordar que eren molt rics, bé, la rica era l’àvia, la senyora Rudra Schlesinger. La pobra ja no hi toca. Està internada al sanatori Saint Pol des de fa molts anys. Recordo que va ser un cas força estrany... La senyora estava fresca com una rosa i, d’un dia per l’altre, va embogir. Va passar fa uns tres anys. Em sembla que va tenir alguna cosa a veure amb el seu nét Damon i uns bessons de la vora de Gant. Ara que, el més probable és que el senyor Eisenhower la fes embogir inútilment per endur-se’n una bona picossada. Sí, l’home és un avariciós, la dona porta el negoci familiar, o això és el que diu, i el fill em sembla recordar que és molt viu. Sí, però això no l’hi ve pas d’aquesta família, ja que quan van arribar em va venir a visita la senyora Rudra personalment i em va entregar uns documents d’alta confidencialitat. Ara no recordo què deien...
CHARON: (Que ha estat molt atenta) Com pot ser que no ho recordis?! Ets increïble! Has dit que l’embogiment de l’àvia va tenir a veure amb uns bessons de Gant?
SHIVA: I el senyoret Damon, sí. Què és el que té tant d’interès?
CHARON: Avi, que encara el guardes aquest document que et va donar la senyora Schlesinger?
SHIVA: És clar que sí! Per qui m’has pres?
CHARON: Que me’l podries portar demà? És de vital importància que el vegi. I el cas d’embogiment de l’avia, saps on és?
SHIVA: Suposo que al sanatori. Però per què ho vols tot això? Que potser t’has enamorat del senyoret Damon?
CHARON: (Fulminant-lo amb la mirada) No siguis estúpid. Ho vull perquè volen adoptar uns bessons, l’Aker i l’Aken, de Gant.
Al senyor Spreckels es queda encarcarat, amb els ulls desorbitats i li cau la cullera amb que xarrupava la sopa al terra. Fosc.

TERCERA ESCENA
A casa de Charon i Shiva. Tots dos a escena. Asseguts al sofà davant d’un munt de papers, carpetes i fitxers que s’apilen a la petita, i una mica atrotinada, tauleta de davant del sofà. Alguns, fins i tot, han caigut a terra. Avi i néta tenen cara d’espant. De sobte sona el timbre i els dos se sobresalten. La noia salta àgilment del sofà i es dirigeix cap a la porta. L’obre. Obre els ulls de bat a bat.
DONN: Hola.
Se sent un tret i la noia cau a terra. Un altre tret i l’avi cau sobre la tauleta que cedeix al pes i també cau, juntament amb tots els papers. Entra Donn, amb Aker a la seva dreta i Aken a l’esquerra, empenyent la cadira de rodes de la senyora Rudra que mira sense veure-hi.
RUDRA: Cadàvers?
DONN: Cadàvers.
AKER I AKEN: Cadàvers.
Els dos nens salten del costat d’en Damon i es dirigeixen cap a la tauleta. Agafen uns quant documents i els posen a la falta de Rudra, que, instintivament, els agafa i els arruga amb força. Damon fa girar la cadira de rodes i tots quatre surten de la casa dels difunts.

La veritat fa mal

.

.

.

La veritat fa mal

ACTE PRIMER
Fotos de quan era petit

ESCENA I

(És a casa d’en TIÀ Llach, un pis a Barcelona. És una cambra espaiosa amb la porta d’entrada a l’esquerra de l’escenari. Prop d’aquesta, al fons, es troba una peixera plena de llum i colors. Just al mig de l’escenari hi ha una porta que es comunica amb la cuina. Més a la dreta, llar de foc petita, però, gens discreta. També a la dreta, al costat de la xemeneia, s’observen dues butaques modernes, blanques, però molt netes, i que a simple vista semblen molt còmodes. Finalment, l’habitació té una taula llarga, més o menys al punt mig de l’escenari, preparada per a que hi tingui lloc un dinar per dues persones. Altres petits detalls de decoració la complementen i li proporcionen elegància, sense carregar-la. Tot es manté en un alt grau de pulcritud i ordre. Són dos quarts de dues del mig dia.
En aixecar-se el teló, en TIÀ surt per la porta de la cuina, traient-se un davantal. S’apropa a la taula i li proporciona l’últim detall per a que tot estigui perfecte: un centre de taula. Ell va vestit amb uns texans de color blau marí fosc i duu una camisa verda que li escau molt.)

TIÀ (mirant el seu rellotge): No crec que trigui molt més en arribar... (Truquen a la porta, en TIÀ va cap allà i l’obre.) Hola, Júlia! Passa, passa (Fa un gest per indicar-li-ho.)

(Surt a l’escenari una noia prima i alta, poc menys que en TIÀ ,que també té la seva edat. Duu els seus cabells castanys solts i un maquillatge moderat. Porta un vestit negre, estampat amb uns dibuixos blancs molt discrets que li donen un toc original. Aquest vestit té uns tirants amples i de llargada, arriba una mica més amunt dels genolls. Porta unes sabates de taló, però molt baixet, i també són negres. Es fan un petó.)

JÚLIA (disculpant-se): He intentat arribar abans, però m’ha sigut impossible. Tenia moltes coses a fer i... gràcies a la Núria (somriu) que li he explicat que havia quedat per dinar i que no volia arribar tard, i s’ha quedant treballant...
TIÀ: No t’amoïnis, tranquil·la. Només arribes uns... (mira el seu rellotge) tretze minuts tard. (Somriu i es dirigeix a tancar la porta.)
JÚLIA (deixa la bossa i la jaqueta que duu a la mà al penja-robes de l’entrada i s’apropa a la taula): Què has fet per dinar avui? Espero que hagis fet alguna cosa elaborada...
TIÀ: Què et sembla bacallà amb mel i fruits secs?
JÚLIA: Perfecte. Perquè, des de quan no m’agrada el meu peix preferit?

(La JÚLIA seu a l’extrem dret de la taula i espera mentre en TIÀ agafa els plats i els porta a la taula, que no triga gens. Li dóna un a la JÚLIA i l’altre se’l posa ell. Llavors, seu i comencen a dinar.)

TIÀ: Bé, explica’m. Quin és aquesta feina tan important que et tenia així d’ocupada?
JÚLIA: No, és només un cas més, però aquest... sí que és una mica més difícil, ja que el nostre client és culpable dels càrrecs pels quals és acusat i totes les proves el senyalen a ell. La Núria i jo estàvem preparant una defensa que fos sòlida i, clar, té les seves complicacions.
TIÀ (després d’uns segons de silenci): Ah! Gairebé se m’oblida. Avui he rebut una carta amb la invitació per anar a la festa del vint-i-cinquè aniversari de l’empresa. I necessito un acompanyant. He pensat que a tu t’agradaria venir, oi?
JÚLIA: Doncs, sí. Clar que m’agradaria. (Somriu.) Quan és?
TIÀ: Encara queden uns quants dies. És dissabte de la setmana que ve.
JÚLIA: Sí, però millor que t’ho diguin amb aquests dies d’antelació. Perquè, fa uns quants dies, no recordo per què...

(La JÚLIA no pot continuar perquè el telèfon sona.)

TIÀ: Perdona, Júlia. Però l’he d’agafar.
JÚLIA: Sí, sí, agafa’l. Mai se sap si és o no important.
TIÀ (ha agafat l’auricular): Digui... Hola, mare!... Però... (La veu d’en TIÀ era de preocupació.) Què ha passat?... És greu?... (La JÚLIA s’aixeca de la cadira i s’apropa a en TIÀ.) D’acord... sí, sí... Vaig ara mateix cap allà... Ens veiem ara, eh?

(Penja el telèfon i hi ha un minut de silenci, en TIÀ s’ha quedat quiet, sense fer res i la JÚLIA no s’atreveix a dir res. Fins que ho fa.)

JÚLIA (temorosa): Què és el que ha passat?
TIÀ (tornant dels deus pensaments): Era la meva mare...
JÚLIA: Sí. Què t’ha dit? On has d’anar?
TIÀ: El meu pare ha caigut per les escales. Ha intentat baixar-les amb crosses! No s’adona que encara no té bé la cama?! Al pujar-les no li ha passat res, però al baixar-les...
JÚLIA: I on és ara? A l’hospital?
TIÀ: Sí, la meva mare diu que no sembla greu, però que li fa mal tot el cos. Vaig cap allà. A veure com està? Vens amb mi, oi?
JÚLIA: És clar!

(En TIÀ agafa la seva jaqueta del penja-robes i obre la porta, la JÚLIA també agafa la jaqueta i la bossa i surt la primera per la porta. En TIÀ surt l’últim i la tanca. Foscor.)

ESCENA II

(És a l’Hospital Clínic de Barcelona. Hi ha un llit a l’esquerra de l’escenari i una butaca negra al costat dret. La porta es troba a la dreta i la finestra, al mig, al fons de l’escenari, per on entren els raigs del sol i omplen l’habitació de llum.
A l’escenari, s’hi troben dues persones: la IMELDA Cubí, una dona d’uns seixanta-sis anys, amb els cabells castanys tenyits; pel que fa a la seva roba, no va gens conjuntada; està asseguda a la butaca. I en GUSTAU Llach estirat adormit al llit.
Al encendre’s les llums de l’escenari, hi surten la JÚLIA i en TIÀ. Duen la mateixa roba que a l’escena anterior.)
TIÀ (entrant per la porta després de la JÚLIA): Mare, com està? (Es fan un petó a la galta.) He arribat el més ràpid que he pogut, però hi havia molt de trànsit.
IMELDA (apropant-se a la JÚLIA per poder saludar-la també a ella): Bé, ara està millor. Ha tingut sort, només té alguns blaus per l’esquena i res més. Però ens hem espantat, perquè s’ha marejat molt i ha dit que es trobava molt malament, gairebé no es podia moure. Ara, segurament que venen i li donen l’alta. (A la JÚLIA.) I, tu, com estàs? (Sense deixar que respongui.) M’imagino que molt bé. De guapa, n’estàs molt.
TIÀ: I tu, mare, com estàs?
IMELDA: Bé! Ai, fill meu, com podria estar jo? Per qui t’has de preocupar és per tu, perquè ara el teu pare ja s’ha recuperat, i per aquesta senyora tan guapa. (Li fa una carícia, a la JÚLIA.)
TIÀ (insistint): Has dinat?
IMELDA: D’acord, no, no he dinat.
TIÀ: I a què estàs esperant? Ves-hi. Jo em quedaré aquí amb el pare. (A la JÚLIA.) Tu tampoc has acabat de dinar...
JÚLIA: No, però no tinc més gana...
TIÀ: Per què no acompanyes la meva mare, si us plau?
JÚLIA (veient perquè li preocupava que no hagués dinat): És clar.
IMELDA (des de la porta): Llavors, què? Vens o no, noieta?
JÚLIA (demostrant que tenia paciència amb la IMELDA) : Sí, ja hi vaig. (A en TIÀ.) Fins després. Suposo que serem al restaurant d’allà davant.

(En TIÀ s’acomiada amb un gest que fa amb la mà. Surt d’escena la IMELDA i, seguidament la JÚLIA. Foscor.)

ESCENA III

(Es tornen a encendre les llums de l’escenari i apareixen cinc taules repartides a l’escenari: una a cada cantonada i l’última al centre. Les taules vesteixen unes tovalles amb quadres blancs i vermells. Sembla un restaurant italià.
Totes les taules estan ocupades i hi ha cambrers portant plants amb menjars a les taules. La taula del mig està ocupada per la IMELDA i per la JÚLIA. El seu dinar ja està servit.)

IMELDA (traient conversa): Al final, tu què t’has demanat?
JÚLIA (responent per educació): Uns canelons d’espinacs, estan molt bons.
IMELDA: Sí, ja m’ho pensava. (Veient que la JÚLIA no diu res més.) Tens molt bona relació amb en Tià, oi?
JÚLIA: Sí, la veritat és que sí. A més, he vist que vostè també la té amb ell.
IMELDA: Sí, en realitat és que en Tià m’ha sortit molt bon noi. Bé, ara ja no és un noi, ha crescut una miqueta. (Deixa anar un petit riure.)
JÚLIA: No, però em refereixo que està molt pendent dels seus pares. Està pendent de tot el que els pugui passar.
IMELDA (una mica tallant): No fas tu el mateix amb els teus pares?
JÚLIA: Els meus pares són morts. Van morir poc després de que jo complís la majoria d’edat.
IMELDA (sincera): Ho sento molt, de veritat. No ho sabia pas. La meva intenció no era ofendre.
JÚLIA: No es preocupi. (Tornant al tema.) Realment no es pot queixar d’en Tià. (Somriu.)
IMELDA (baixant la mirada): No, no. Tinc un fill excepcional...
JÚLIA (ara es sentia més còmode a la conversa): No sé per què tinc la mania de demanar fotos dels altres quan eren uns nadons. M’agrada molt, crec que puc aprendre molt sobre aquesta persona. A en Tià, li he demanat molts cops una seva. Em diu que no en té cap i, és clar, jo no m’ho crec. És impossible! Segur que vostè en té unes quantes. (La IMELDA assenteix amb el cap, però la JÚLIA no ho veu.) Imelda?
IMELDA: Sí, he dit que sí amb el cap.
JÚLIA (disculpant-se): Ai, perdoni! No l’havia vista.
IMELDA: Tinc alguna per casa... per les tinc en caixes i, malauradament, una mica desordenades. (Somriu, li fa vergonya admetre-ho. La JÚLIA també somriu.)
(Just en aquest moment entra a escena en TIÀ. Elles es sorprenen de veure’l.)

TIÀ (sorprès): Encara no heu acabat de dinar! (Somriu.)
JÚLIA: Sí que hem acabat ens queda només pagar. On és el teu pare?
TIÀ: Ja li han donat l’alta, però com que es troba una mica cansat he preferit deixar-lo al cotxe. Vinga, aneu tirant cap allà, l’he deixat aparcat en aquella cantonada (Senyala cap al fons esquerre de l’escenari.) Ja pago jo.

(Les dues dones accepten i, mentre s’aixequen per anar al cotxe, les llums de l’escenari es va apagant fins arribar a la foscor.)

ESCENA IV

(L’escena torna a ser a casa d’en TIÀ. Els personatges són en TIÀ i la JÚLIA. Estan asseguts a les butaques descansant.)

TIÀ: M’havia preocupat molt pels meus pares. Creia que aquest cop sí que havia sigut greu. M’he espantat de veritat.
JÚLIA: I tu m’havies espantat a mi. Que em hagut de sortir corrent sense haver acabat de dinar.
TIÀ: Doncs, aquesta nit anirem a sopar afora. Per compensar-te.
JÚLIA: D’acord. Bé, hauré de trucar a la Núria, per explicar-li què ha passat.
TIÀ: I com t’ha anat el dinar amb la meva mare?
JÚLIA: Bé... He d’admetre que la teva mare és una mica estranya i pesadeta. (Somriu.) Però en el fons és una dona que li agrada molt parlar i que no li fan vergonya gaires coses. Tot i que, sí que he de dir que crec que amaga alguna cosa. No sabria dir-te quina és aquesta cosa...
TIÀ (riu): Veig que l’has calada a la primera. Jo sempre he tingut aquesta sensació, però és el seu tarannà. No hi pots fer-hi res.
JÚLIA (convençuda): Doncs, jo no crec pas que sigui això. Sobretot, quan li he demanat les fotos a ella de quan eres petit...
TIÀ: Li has demanat a ella també? Però... quina insistència!
JÚLIA: Sí, a ella també li he demanat. L’assumpte està en que m’ha dit que sí que té fotos teves, però que les té en caixes...
TIÀ: És clar.
JÚLIA: Però si tu sempre m’has dit que no en tenies cap!
TIÀ: Bé, jo mai n’he vist cap foto meva... i, sí, ben mirat és estrany, però ella sempre m’ha dit que les té guardades i que no sap on.
JÚLIA: I no t’agradaria veure-les?
TIÀ (dubtant): Doncs... sí... De fet, sí que m’agradaria.
JÚLIA: Llavors... A què has estat esperant?
TIÀ: És que mai m’havia aturat a pensar-ho tan detingudament... Però si tant d’interès tens, les hi puc demanar. I si cal, ja m’hi posaré jo mateix a buscar-les. Però ara ja és per tossuderia.
JÚLIA (satisfeta): Exacte. Moltes gràcies. (Riu.)

(En TIÀ i la JÚLIA es queden asseguts a les butaques, mentre continuen parlant. Les llums es van apagant fins arribar a la foscor.)

TELÓ

ACTE SEGON
Una història interessant

ESCENA I

(Han passat gairebé dues setmanes i ha arribat la nit de la festa del vint-i-cinquè aniversari de l’empresa d’en TIÀ. La salut dels seus pares no ha empitjorat, sinó que, tot el contrari, ha millorat.
És una sala de la casa del propietari de la revista, en HUMBERT Fontaner. Al fons de l’escenari, s’hi troba una taula llarga i ample amb tot ple de begudes i coses per menjar. Tot i que hi ha cambrers que van servint a la gent, perquè n’hi molta, que es va movent per l’escenari, parlant amb uns, parlant amb uns altres...
En aixecar-se el teló, surten a l’escenari en TIÀ i la JÚLIA. Ell va vestit amb un smoking negre, porta una camisa blanca i una corbata també negra. Ella porta un vestit de color negre brillant que li tapava les sabates. Té un escot paraula d’honor que deixa el seu coll i les seves espatlles totalment al descobert. El cabell el porta recollit cap enrere, deixant les seves orelles al descobert i, en conseqüència, les seves arrasades verdes maragda. Entren pel costat del fons esquerre. Només entrar el Sr. TREIG, director general de l’empresa se’ls apropa. Sona música clàssica.)

TREIG: Bona nit, Sr. Llach. Bona nit, senyoreta...
JÚLIA: Pi, Júlia Pi.
TREIG (a la JÚLIA): Per si no sap qui sóc, em dic Pau Treig i sóc el director general de la revista Cada Instant. (A tots dos.) Veniu. Us vull presentar unes persones. El propietari de la revista Humbert Fontaner i la seva dona Dèlia Gallar.

(Comença a caminar cap a la part del davant de l’escenari i en TIÀ i la JÚLIA el segueixen. Arriben al costat d’un home vestit, també, amb un smoking negre, que parla amb una dona, que sembla la seva muller.)

TREIG (a l’HUMBERT): Bona nit, Sr. Fontaner. (A la DÈLIA.) Bona nit, Sra. Gallar. Us presento al millor periodista del moment, de la nostra plantilla: Tià Llach. (El senyala i en TIÀ i l’HUMBERT es donen la mà, també ho fa amb la DÈLIA.) I la seva acompanyant: Júlia Pi. (La JÚLIA repeteix l’acció que ha fet abans en TIÀ. Durant aquesta acció tots quatre diuen un Encantat molt amable.)
DÈLIA: Vine, JÚLIA, anirem a fer una volta per aquí i et presentaré a algunes persones més. (La JÚLIA no dóna resposta, però ella l’agafa i se l’emporta cap a més enrere de l’escenari, on es veu com parlen amb altres persones. També ha marxat el Sr. TREIG perquè havia d’atendre a uns convidats, deixant sols a en TIÀ i l’HUMBERT.)
HUMBERT: Quants anys tens?
TIÀ (no sabia per què li feia aquesta pregunta): Vint-i-set.
HUMBERT: Sí, és més o menys el que m’havia imaginat. Quant temps fa que treballes per l’empresa?
TIÀ: Farà una mica més de tres anys.
HUMBERT: Doncs, has de ser molt bo en la teva feina per ser el millor de l’empresa, només havent treballat tres anys.
TIÀ (encara desconcertat): Bé, és el que intento.
HUMBERT: Sí, i pel que es veu, ho aconsegueixes. (Riu.) Realment tu, mirant-te bé, em recordes molt al meu fill, que ara tindria aquesta edat. Per això t’he fet aquestes preguntes. No vull que pensis que estic malament del cap. (Torna a riure. Parlava amb una veu suau i tranquil·la.)
TIÀ: No, si tampoc ho pensava... (L’HUMBERT somriu.) Però, per què diu que el seu fill ara tindria aquesta edat? Li va passar alguna cosa?
HUMBERT (sorprès): Què estrany! No t’han explicat la meva història amb el meu fill?
TIÀ (mig disculpant-se): No...
HUMBERT: Ara em sap greu deixar-te a mitges, però... és que fa molt de temps que no ho explico i...
TIÀ: No, no cal que ho expliqui... No vull que s’hi senti forçat.
HUMBERT (sense haver escoltat a en TIÀ): Doncs, el que li va passar al meu fill és que va ser segrestat. (Ho diu com la cosa més normal del món, sense donar-li importància.) Va ser segrestat fa vint-i-cinc anys. Llavors, ell en tenia dos. Va ser el dimarts dia divuit de setembre de 1984. Crec que aquesta data mai se m’oblidarà.

(En aquell moment passa pel seu costat un cambrer portant una safata amb copes de cava. Els ofereix una. Tant l’HUMBERT com en TIÀ les accepten i n’agafen una cadascú. Llavors, el cambrer torna a marxar, per anar a oferir-ne a altres persones.)

Aquells primer dies, la meva dona i jo ho vam passar molt malament. Eren dies plens de desordre, de preguntes, d’indecisió... Havia desaparegut. Era, realment impossible de creure.
TIÀ: Però, on i amb qui era quan va desaparèixer?
HUMBERT: Havia sortit amb la mainadera, per anar a la platja del costat, li agradava molt. No se sap res més del que va passar. A la mainadera, que es deia Marta, va acabar a l’hospital. L’havien tirat a terra, va rebre un bon cop i es va trencar dues costelles.
(Sarcàstic.) Després, va venir la part bona. La policia havia trobat un sospitós, però no el van poder acusar de res per falta de proves, mai vaig saber qui era aquest home i, em sembla, que el seu nom no consta en lloc.
Finalment, es va tancar el cas, després d’haver passat un any i dos mesos. I aquesta part bona que et deia és quan van trucar a casa. Ens estaven demanant diners a canvi del nostre fill. Volíem proves de que encara tenien el nostre fill i ens van enviar una foto. Estava bé a la foto, semblava que no l’havien maltractat. (Riu, però es nota molt que no és de felicitat.)
TIÀ: Però, com sabíeu que era el vostre fill?
HUMBERT: No ho sabíem, però sense dir res a la policia vaig visitar un amic meu. Li vaig fer prometre que no diria res i, a partir de fotografies de quan era encara més petit i amb l’ajuda dels recursos informàtics, vam treure l’aspecte que podia tenir el nostre fill. Coincidia bastant amb la foto, així que ens vam arriscar.
TIÀ: Però continuàveu sense trucar la policia?
HUMBERT: Ja desconfiàvem, fins i tot, de la policia. Abans no havia solucionat res i ens preguntàvem que per què aleshores havia de ser diferent. Tot i que, ara, me’n penedeixo.
TIÀ (sense creure-s’ho): Per què?... No va aparèixer mai més?!
HUMBERT: No... Vaig pagar els deu milions de pessetes que em van demanar. (Disgustat.) Però, no tinc cap idea de com és possible que agafessin els diners. Jo vaig estar esperar a que arribessin al costat d’on havíem quedat trobar-nos, tot i així, el meu fill, no el vaig tornar a veure, i els diners tampoc.
TIÀ: Com es deia el vostre fill?
HUMBERT: Sebastià Fontaner Gallar.
TIÀ (indiscretament): Creu que encara podria ser viu el fill?

(No hi ha temps a que cap dels dos pugui fer cap comentari després d’haver acabat de respondre aquesta última pregunta. Sembla que tot estigui calculat. Molt seguidament apareix la JÚLIA acompanyada per la DÈLIA. Sembla que elles han parlat de coses més alegres que no pas ells. Venien contentes i amb un somriure a la cara.)

JÚLIA (burleta i amb confiança): Però... Què feu amb les copes buides encara a la mà? No cal que les estigueu aguantant. Que no ho sabíeu? (Riu i alça la mà per cridar a un cambrer per a que s’endugui les copes.)
DÈLIA (dolça): Vinga, veniu cap aquí.

(Tots quatre s’allunyen de la part del davant de l’escenari cap al fons per integrar-se més en la festa, donen l’esquena al públic. La música clàssica continua sonant fins que es fa la foscor.)

ESCENA II

(Al dia següent després de la festa. És a casa d’en TIÀ. Són les deu del matí. En encendre’s les llums apareixen en escena en TIÀ i la JÚLIA. Ell va en pijama, està assegut al costat dret de la taula del centre de l’escenari i està esmorzant amb un portàtil al costat. Ella va vestida, però sense sabates i se les està posant.)

TIÀ: Llavors, Júlia, em diràs el nom del sospitós del cas del fill del Sr. Fontaner? És que ho he buscat per Internet, per les notícies d’aquell any, etc. però no s’esmenta enlloc el seu nom. I crec que és important per saber què va passar exactament.
JÚLIA: Bé, ho puc buscar pels arxius que tinguem. El més segur és que el trobi. Tot i així, serà confidencial... Ja veuré el que puc fer... Però, per recompensar-me, quedem aquesta nit a casa els teus pares a les... nou? I així, aprofitem per veure les teves fotos, ja que encara no les he vistes. (Somriu.)
TIÀ: Suposo que hauré d’acceptar... intentaré convèncer la meva mare per poder buscar-les i ensenyar-te-les...
JÚLIA (posa cara d’estressada): I ara marxo a la feina. Perquè jo no tinc la sort que la meva empresa faci festa avui. (S’apropa a ell, es fan un petó i surt per la porta. En TIÀ continua esmorzant tranquil·lament. Foscor.)

ESCENA III

(Aquella mateixa dia, a les nou del vespre a casa dels pares d’en TIÀ. És una sala espaiosa on es troba només la sala d’estar. Al fons de l’escenari, al mig, es troba una xemeneia imponent. Als costats, perpendiculars a la paret del fons, es troben dos sofàs de color vermellós. Entre aquests hi ha una petita taula de cafè. I tot plegat està sobre una catifa molt fina.
Al encendre’s les llums es troben en TIÀ, la JÚLIA i en GUSTAU asseguts als sofàs. En TIÀ i la JÚLIA, al dret i en GUSTAU, a l’esquerre, llegint.)

TIÀ (a la JÚLIA): Tens el nom d’aquell home?
JÚLIA: T’he dit que el tindria, però també t’he dit que és confidencial...
TIÀ: Va, Júlia!
JÚLIA: Però, és que si et dic el nom, no et conformaràs. El que vols és anar a parlar amb ell i... He tingut molta feina per trobar el seu nom.
TIÀ: Si us plau, Júlia.
JÚLIA: Tià! Però si a tu aquest cas no et ve ni et va. T’ho estàs prenent massa personal, no és ni per a un article! (En TIÀ la mira amb cara d’insistència. Llavors, ella es posa un pèl furiosa.) D’acord, però que quedi ben clar, el meu nom no s’ha de veure involucrat en res de tot això.
TIÀ: En pots estar ben segura d’això.

(La JÚLIA diu unes paraules impossible d’entendre i ho fa a consciència. En TIÀ li posa mala cara i li repeteix.)

JÚLIA: Jacint Munell Domedel. (En TIÀ posa cara de satisfacció.)

(En aquell moment entra a escena la IMELDA, porta una safata amb unes pizzes i unes begudes.)

IMELDA (a la JÚLIA): Però que et passa, nena? Per què fas aquesta cara d’enfadada?
JÚLIA: Res, de veritat. Estava pensant en una cosa que m’ha fet enfadar, res més. (Somriu, tot i així ho fa forçadament.)
IMELDA: Millor que no passi res. (A en GUSTAU. Ordenant.) Vinga, deixa ja de llegir, que hem de sopar, demostra els teus modals com a cap de policia que has sigut, eh? (Pica l’ullet i es dirigeix a en TIÀ i a la JÚLIA.) He fet unes pizzes perquè sé que últimament us agraden bastant.
JÚLIA: Doncs, moltes gràcies. Avui em ve molt de gust menjar pizza.
TIÀ (sense fer-li gaire cas al tema de les pizzes): Mare, et volia preguntar una cosa. (Mira la JÚLIA i després torna a mirar la seva mare.) Tens les fotos meves de quan era un nadó guardades per aquí? És que, en realitat, ens agradaria veure-les avui mateix.
IMELDA (sospira i seu al sofà, que fins aleshores havia estat dempeus): Bé, no em fa molta gràcia haver de confessar-ho, preferia no haver hagut de fer-ho però vist això... La veritat és que no tinc fotos teves de quan eres tan petit, les vaig cremar. Sense voler-ho fer, però ho vaig fer. És que em trobo en una situació molt difícil, vaig buidar tot el contingut d’una caixa a la xemeneia que , és clar, estava encesa. Pensava que el que estava cremant eren cartes de quan jo era jove, en les quals em discutia amb els meus pares, i no ho volia pas recordar. Em vaig adonar, després, que m’havia equivocat de caixa, però era massa tard.
GUSTAU (estranyat): Ho dius de veritat?
IMELDA (baixant el cap): Sí, tothom pot tenir un mal dia.

(Es senten els riures d’en TIÀ i la JÚLIA, demostrant que no els importa tan que hagué cremat les fotos per equivocació. Foscor.)

TELÓ



ACTE TERCER
És hora de mantenir una bona conversa

ESCENA I

(En TIÀ no espera gaires dies per anar a parlar amb en JACINT Munell. Troba la seva adreça fàcilment per Internet i poc després es presenta a casa seva. És on transcorre l’acció.
A l’escenari, a l’esquerra hi ha un decorat que simula la façana de la casa d’en JACINT. A la part restant és el jardí d’aquesta casa, on al fons de l’escenari hi ha uns bancs de fusta, i darrere, es veu el cel blau.
En encendre’s les llums es veu en TIÀ al costat de la porta, trucant i esperant a que algú surti a obrir-la. Llavors surt un home d’uns seixanta anys, però que té el cabell negre, això indica que es tenyeix. La roba que porta no és apropiada per a la seva edat, tanmateix té estil.)

TIÀ: És vostè el Sr. Jacint Munell Domedel?
JACINT: Sí, aquest sóc jo. I, si us plau, parlem de tu?
TIÀ: El meu nom és Tià Llach, sóc periodista i estic investigant la desaparició de Sebastià Fontaner, el nen que va ser segrestat amb dos anys.
JACINT: I que té a veure això amb mi?
TIÀ: Saps de qui parlo, oi? (No espera resposta.) Sé que tu vas ser l’únic sospitós del cas, però que et van deixar anar per falta de proves... (En JACINT va fer el posat de tornar a entrar a casa seva.) No t’estic culpant, només vull parlar per resoldre dubtes.
JACINT (dubta durant un segon): D’acord, no se’t veu mala persona. Si vols podem parlar.
TIÀ: Sí, si us plau.
JACINT: Seiem allà. (Senyala el banc del fons de l’escenari.) Què vols saber?
TIÀ: Doncs, què va passar realment.
JACINT: Escolta, el que t’explicaré, no li he explicat encara mai a ningú, i crec que em va bé fer-ho. La meva “aventura” comença quan vaig ser testimoni del segrest del nen. Estava una mica lluny d’on estava tenint lloc l’acció. No estava del tot sobri, perquè jo, abans, tenia problemes amb la beguda. Bé, tot i així, vaig veure perfectament els fets i els segrestadors em van veure a mi.
TIÀ: Així que hi havia més d’un segrestador? Quants? Els vas veure les cares?
JACINT: Dos, n’hi havia dos. Un home i una dona. I, sí que els vaig veure les cares, perfectament.
TIÀ: Llavors, quin és el problema de tot això. Per què no els vas denunciar?
JACINT: Principalment pel que t’he dit, perquè tenia problemes amb la beguda i... amb les drogues. Si hagués dit qualsevol cosa, ningú m’hagués cregut. Així que vaig optar per extreure’n benefici de l’assumpte.
TIÀ: Com?
JACINT: Abans de marxar, els segrestadors, des de la furgoneta negra amb la que anaven, van comprar el meu silenci per una bona quantitat del que obtinguessin. Tot va ser molt ràpid i vaig acceptar.
TIÀ: I la policia com va arribar a localitzar-te?
JACINT: Ben bé no ho sé. M’imagino que va ser la mainadera, que em va veure per allà en aquell moment i bé...
TIÀ: Vas arribar a cobrar els diners que t’havien promès els segrestadors?
JACINT: Sí, la veritat és que sí. Un any i escaig després vaig rebre un sobre amb un xec d’un milió de pessetes. Em vaig pensar que provenia d’ells. No sé com em van trobar, però, es van poder adonar que no els havia delatat.
TIÀ: Va ser una investigació estranya i plena de misteri, oi?
JACINT: Sí. Jo no havia vist mai abans el cap de policia d’aquell poble de costa, excepte un cop, però estic ben segur que era l’home que va cometre el segrest.
TIÀ: Però que el cap de policia dugui a terme un segrest a plena llum del dia i amb el rostre descobert... no és gaire lògic.
JACINT: Pel que havia sentit res del que feia aquell home era lògic.
TIÀ: Moltes gràcies, Jacint. Ara com a últim favor li demanaria que, si torno un altre dia amb un dibuixant, descrigui la cara del segrestadors.
JACINT: No cal que tornis amb un dibuixant. (Orgullós.) A mi no se’m dóna gens malament el dibuix. Jo et faré els dibuixos.

(L’escena s’acaba amb en TIÀ i en JACINT encara asseguts al banc. Les llums es van apagant fins arribar a la foscor.)

ESCENA II

(Tres mesos després de la conversa d’en TIÀ amb en JACINT. L’escena succeeix a casa d’en TIÀ. En escena es troben en TIÀ i la JÚLIA. Ella està al costat de la porta, encara amb l’abric posat perquè acaba d’entrar. Ell està recolzat sobre la taula, té uns papers a la mà i el seu posat és trist.)

JÚLIA (desconcertada): A veure, Tià. Per què m’has fet venir aquí? Què era allò tan important que m’havies de dir?
TIÀ (forçant les paraules): Recordes quan fa tres mesos vaig anar a parlar amb en Jacint Munell? I et vaig dir que no havia tret res en clar?
JÚLIA: Sí. Ho recordo. I jo et vaig dir que no sabia perquè t’esperaves que sí que ho faries.
TIÀ: No, doncs t’equivocaves. En aquell moment no vaig treure res en clar. Ara, tinc moltes coses clares.
JÚLIA (veient el seu error): Què és el que has descobert que t’ha afectat d’aquesta manera?
TIÀ: Quan vaig parlar amb ell, em va dir que ell havia presenciat l’escena del segrest. I que era aquest el motiu pel qual es va veure involucrat al cas com a sospitós. També, em va dir que estava convençut que el cap de policia havia tingut molt a veure amb el segrest del nen. Havia vist les cares de les dues persones involucrades. Eren un home i una dona. Llavors, em va dir que no oblidava les seves cares i em va fer un dibuix d’aquestes. (Li passà un full a la JÚLIA.) Com pots veure és molt bon dibuixant.
JÚLIA (ha escoltat l’explicació d’en TIÀ callada, però en veure les cares del paper torna a parlar.): Però... Tià! Si són els teus pares!
TIÀ: Sí, ho sé. Això és una cosa que coincideix, però si t’hi has fixat, el meu pare, també va ser cap de policia en un poble de platja, com on va tenir lloc el terrible succés.
JÚLIA: Estàs dient que els teus pares són els culpables del segrest? Però, si fos així on seria ara el nen? Bé, que ja seria un home. (Adonant-se del que havia pogut pensat en TIÀ.) No...
TIÀ: Sí, vaig pensar que podia ser jo aquest nen. Però era una idea tant... era impossible que fos jo aquell nen... I no et vaig dir res, vaig decidir fer-me la prova d’ADN, per descobrir si, en realitat, són o no els meus pares. No va ser difícil trobar les mostres per enviar-les...
JÚLIA: Però... Per què no em vas parlar del que et portaves entre mans?
TIÀ (superat per la situació): Per vergonya! Estava dubtant dels meu pares! I ara me adonat de que no ho són. La prova d’ADN dóna negatiu. Júlia, ho veus, tot encaixa...
JÚLIA: Parles de les fotos de quan eres petit, oi?
TIÀ: Sí. I del nom del nen, Sebastià. I jo em dic Tià.
JÚLIA (mig plorant, compartint el sentiment d’impotència amb en TIÀ): Com ets sents ara?
TIÀ: No ho sé... Només et vull preguntar una cosa. Si ara es sabés qui van ser els segrestadors, podrien anar a la presó?
JÚLIA: No, el més segur és que no. El delicte ha prescrit.
TIÀ: D’acord... (Un minut de silenci.) No sé què em va portar ha investigar el segrest d’aquell nen...
JÚLIA: A vegades, la veritat pot fer molt de mal...
TIÀ (una mica més recuperat): Però, en realitat, val la pena.

(La JÚLIA i en TIÀ es fonen en una abraçada, mentre les llums de l’escenari es van apagant. Foscor.)

TELÓ

Mort a Venècia

Mort a Venècia

Personatges

Narrador: Va vestit amb robes fosques i una màscara bla

nca. Introdueix alguns actes. És un personatge separat de la història però que pels seus trets característics venecians (vestimenta i algunes paraules italianes) ens apropa a l’espai on es situa l’obra.

Aloysus I: És el jove duc de Venècia, sense experiència ni prou poder. És una bona persona que s’ha vist obligada a assumir el càrrec. Tot i gaudir de les comoditats de palau somnia una altre vida, sense responsabilitats ni formalismes. Reflecteix la joventut, la immaduresa i el centre al voltant del qual gira la història.

El bisbe: És un personatge secundari que només apareix per a dur a terme la coronació del duc. Va vestit amb una túnica blanca, porta símbols religiosos i el típic barret de bisbe.

Tonello: És un dels principals personatges de la història. És el vene

dor de màscares més important de Venècia i té un comerç en un canal estret i humit. Representa la bondat, la sabiesa i l’astúcia.

Alfio/el gondoler negre: És el personatge més misteriós de l’obra. Va vestit completament negre amb una capa i una màscara discreta. Porta un punyal a la cintura. És el conspirador que trama l’enfonsament del duc i la pujada al tron. Representa la maldat, l’enveja, la perversitat, la discreció i el misteri. Té una doble personalitat. Alfio acaba resultant ser la persona menys esperada.

Nobles 1,2 i 3: Són tres nobles que mantenen una conversa amb el duc durant el tercer acte. L’1 i el 2 s’afegeixen al plà per enderrocar el duc. Són persones benvestides, dos de les quals porten bigoti.

Léa: Jova enamorada.

Leonardo: Jove enamorat.

Primer acte

La coronació

Escena 1

L’escenari és buit, al fons hi ha un decorat però el públic no el veu perquè correspon a la següent escena. De la foscúria i d’entre el públic, apareix un home emmascarat, el narrador, que comença un monòleg introductori del primer acte.

Narrador: Eren temps de glòria en la Venècia del Sol. La noblesa lluïa gòldoles noves i les botigues de màscares s’omplien de gom a gom a causa de l’imminent Carnaval. Tot i aquesta glòria aparentment real, a palau es tramava una conspiració per enderrocar el duc, un duc jove, sense experiència ni valor per a governar però amb fortalesa i seguretat per afrontar els problemes que se li presentéssin. Dos dies després de la mort prematura de son pare es celebrà la coronació, rostres de temor i conspiració s’amagaven sota aquelles màscares pàlides i blanques de la Venècia del Sol.

Escena 2

El narrador abandona l’escena i s’il·lumina el decorat d’una de les cambres del palau ducal, amb una columnata i dues grans aranyes penjants del s

ostre. Al fons i al centre hi ha una gran taula on reposa una corona d’or sobre un coixí vermell. La sala es comença a omplir de persones ben vestides que representen la noblesa benestant de la ciutat. Es van asseient en uns bancs disposats paral·lelment. Quan tothom es troba a la seva posició sonen unes trompetes i el jove duc entra, a ritme lent, vestit amb una llarga capa sostenida per dos criats. La sala està en silenci. El duc, que capta tota l’atenció de la noblesa, es dirigeix a la taula del centre de l’escenari darrera la qual hi ha un bisbe

encarregat de dur a terme la coronació. El bisbe comença a parlar.

Bisbe: Germans, estem aquí reunits en un 23 de febrer de 1789, les més importants figures políticoreligioses del nostre país, per a dur a terme la coronació del nostre duc Aloysus I de Venècia. (el bisbe fa un senyal amb els dits i tot el públic assistent a la coronació s’aixeca, per contra, el jove Aloysus I s’agenolla i, cobert completament per la seva llarga capa, abaixa el cap pensatiu. Dóna l’esquena al públic, la seva immobilitat és símbol de concentració. El bisbe parla i aixeca la corona). Jo, fill de Déu, et corono com a servidor del mateix i t’atorgo tots els càrrecs que assumiràs fins que la mort t’encadeni en les més obscures

masmorres. Aixeca’t, fill de Déu, jo et proclamo duc de la Venècia del Sol! (Aloysus I s’incorpora i és coronat pel bisbe. Sona la música 1, una música triomfal, digne d’un duc que acaba de ser coronat. Tota la noblesa aplaudeix i es senten alguns “Visca el nostre rei” o “Al·leluia”. A resguard de la felicitat aparentada pel públic assistent a la coronació, en un racó de l’escenari, arrepenjat en una columna observa el panorama un home vestit amb una capa negra i amb el rostre ocult dins el bany obscur de l’ombra, sembla portar màscara, l’home rem

uga entre dents i s’incorpora abandonant la sala

sense acomiadar-se dels assistents. Un grup de nobles saluda, mantenint les distàncies, el nou rei i d’aquesta manera, i amb la música 1 sonant, s’abaixa el teló indicant la fi del primer acte).

Segon acte

El botiguer de màscares

Escena 1

(Es fa la foscor total i inesperadament sorgeix d’entre les ombres la figura altiva i misteriosa del narrador emmascarat que imposant la veu com un predicador comença el discurs que ens situarà l’espai de la segona escena, una botiga de màscares típicament venecianes. Sona la música 2, una música tranquil·la però melancòlica i una mica trista, quan parla el narrador s’abaixa el volum de la música)

Narrador: No molt lluny d’allí, en un carreró que donava a un canal d’aquells tan humits i silenciosos, hi vivia un botiguer, propietari del comerç més gran de màscares de tot Venècia. Tenia una botiga en aquell mateix carreró, no era exageradament gran, però el poc espai de que constava era ben aprofitar ja que de les quatre altes parets en penjaven centenars de màscares que et miraven amb ulls de complicitat. Les unes eren blanques, les altres daurades i algunes portaven plomes enganxades que els donaven un aire pintoresc. Aquell matí, Tonello, el venedor de màscares, va rebre una visita inesperadament misteriosa que li glaça la pell i el feu entrar en el món de l’avarícia, el poder i la conspiració. Pels canals de Venècia navegava l’odi i la negror abismal de l’enveja desplegava les seves ales i sobrevolava la ciutat com un ocell posseït pel pecat.

Escena 2

(L’escenari respresenta la botiga de parets altes plenes de màscares tot ajustant-se a la descripció feta pel narrador. Tonello neteja amb un plomall màscara per màscara cuidadosament, com si fossin les seves filles i no els volgués causar cap desperfecte. Canta una cançó típica italiana i es sent la remor del canal i les gòndoles navegant-hi. D’assobte truquen a la porta i entra un home vestit tot de negre, amb una capa i un bastó del mateix color. L’home va emmascarat amb una màscara discreta, que no vol cridar pas l’atenció dels qui es creuen amb la figura solitària. Observa durant uns instants la botiga, sembla impressionat i abans de que pugui intervenir, Tonello comença a parlar)

Tonello: Bon giorno signore, en què el pot servir la meva gentil persona? (moments de silenci) Veig que el senyor ja és entès en màscares. (Tonello observa la màscara del misteriós personatge, Alfio). Viana, potser? No hi ha cap altre botiga que fabriqui aquestes màscares tant pulcres i ben acabades excepte la meva. La competència fa estralls, sabia. En fi, per on anàvem... Ah sí! M’havia de dir en què el podia servir.

Alfio: (sembla desconcertat, mira a banda i banda espantat, no vol que el vegin) La meva presència aquí no és per gust propi signore però malauradament és massa arriscat confiar aquest encàrrec a Viana, la botiga de màscares del rei. (la seva veu és tensa) Escoltim amb atenció perquè el temps és or i aquest or ens interessa tant a mi com a vostè. Vull set màscares blanques, set, m’entén? Ni una més ni una menys, però ara bé, aquestes màscares han de tenir una peculiaritat. Cada màscara immaculadament blanca posseirà una taca vermella al centre pintada amb sang humana. L’encàrrec ha d’estar enllestic d’aquí a set dies. Set màscares, set dies, un dia més i és home mort.

Tonello: Set màscares blanques amb una taca vermella al centre? I d’on voleu que les tregui amb només set dies? Del món de les màscares? (Tonello sembla indignat) Jo sóc venedor de màscares, no fabricant! La meva feina és vendre aquelles màscares que ja han moldejat altres artistes i no fer-les. Si vol set màscares li’n puc donar però les haurà d’escollir d’entre la multitud de la meva botiga. Això és tot.

(Alfio pren un posat agressiu i es llança sobre Tonello amb un punyal a la mà en senyal d’amenaça. La fúria l’ha fet tornar boig i Tonello es veu obligat a acceptar l’encàrrec ja que veu la seva vida entre l’espasa i la paret)

Tonello: D’a...d’acord signore, no m’agrada gens el seu posat però hauré d’acceptar.

Alfio: Aquesta és la resposta que esperava sentir des de bon principi. (es guarda el punyal, fa mitja volta i es disposa a marxar.) I d’aquest assumpte ni piu! Venedor de màscares ambulant. (obre la porta de la botiga i pronuncia els últims mots abans de retirar-se d’escena) Set màscares, set dies.

(El volum de la música trista i melancòlica puja i Tonello es queda sol, enmig de totes les màscares que semblen plorar amb ell, està desesperat. Aixeca el braços demanant clemència però, lògicament, no obté resposta. No veu cap més sortida al problema, haurà de fabricar ell mateix les màscares blanques amb la taca roja de sang al mig. Què era tot allò? )

Tercer acte

El vall reial

Escena 1

Es senten rialles, sona la música 3 (un vals refinat) que puja de volum progressivament. S’obre el teló, al fons hi ha el decorat del palau ducal i tot el públic assistent a la coronació del primer acte balla i parla amb copes a la mà. Estan celebrant un vall reial en honor al novici duc que es troba en un marge de l’escenari parlant amb tres nobles benvestits, dos dels quals duen bigoti. Algunes noies aprofiten per festejar amb els nois i la millor manera per fer-ho és ballant.

Hi ha un total de cinc parelles que ballen un vals seguint el ritme a la perfecció. La peça dura uns dos minuts i un cop finalitzada s’abaixa la música, el rei i els tres nobles que riuen s’aproximen a primer plà.

Noble 1: Així que el motiu pel qual ha fet fallida l’inversió amb els tulipans ha estat simplement que han passat de moda?

Noble 2: Ben cert, signore. Els gustos de la gent canvien en menys del que t’esperes. Ahir podien arribar a lluitar per la flor holandesa i avui en troben una de llençada pel carrer i no saben distingir-la d’una simple petúnia.

Noble 1: Diuen que el que es portaran a partir d’ara seran les màscares Venecianes, estem de sort. (riures)

Aloysus (intentant fer riure): Podriem fer un decret que obligués a tots els ciutadants a posar-se una màscara en sortir al carrer (els tres nobles riuen, no se sap si per a quedar bé o si, realment, els ha fet gràcia la broma del duc). D’aquesta manera augmentaria la nostra popularitat, i ara que dius que les màscares seran el producte per excel·lència del mercat...

Noble 3: Qui sap majestat, arribarà el dia que se’ls acudirà de portar una ploma al cap i aleshores ens passejarem tots per la ciutat com si fossim índis de les terres americanes. (més riures)

Aloysus: M’han dit que la cuinera de palau ha fet uns canapés boníssims, anem a provar-los.

(Es retiren Aloysus i el noble 3, en veu baixa i en un to de veu envejós i que mostra avarícia, parlen els nobles 1 i 2)

Noble 1: Aloysus no és el duc que necessita Venècia, és massa dèbil, poc cerimoniós i... com ho diria?

Noble 2: No imposa autoritat i el seu poder sembla l’aigua dels canals, que mai s’assenta i resta immòbil.

Noble 1: Hi hem de posar solució immediatament, sino, el molt generós encara acabarà ajudant la púrria de la ciutat i els ideals d’igualtat i justícia rondaràn dins la seva ment. (El noble 1 apreta el puny i les faccions de la cara li marquen un rostre avar i maligne).

Noble 2: Igualtat, justícia, quines són aquestes paraules? Sense saber-ne el significat ja m’esgarrifo d’escoltar-les, són fruit del dimoni que ens vol fer caure en la temptació.

Noble 1: Avui, a mitjanit, el gondoler negre ha organitzat una reunió d’alt secret per a parlar dels temes de futur que preocupen a la nostra ciutat. Es planeja una conspiració, una d’aquelles que fan posar la pell de gallina, cruel i plena de maldat. (mostra el seu riure més pervers)

Noble 2: El gondoler negre? Aquell de qui tothom parla, el que s’enfila per les teulades com un llargandaix, navega amb sa gòndola obscura pels canals més desconeguts i s’amaga dels ocells perquè en una altre vida els robà les ales?

Noble 1: El mateix gondoler negre. Ell serà el qui ens portarà a la glòria, el que farà de nosaltres les persones més riques de la ciutat i enfonsarà encara més els nostres servidors, que treballen per nosaltres, viuen per nosaltres i moren per nosaltres. Sí, amic Condolino, aquesta serà la nostra victòria i Aloysus I de Venècia representarà la nostra presa de caça.

(Tots dos riuen i s’abaixa el teló. Fi del tercer acte)

Martí Carreras Almar

Continuarà?